El no res, la no presencia físca i l'absentisme mental.

Quina paraula tan meravellosa, quan sona a cau d'orella "t'estimo".

Però el dolor és palès quan resona entre el pabelló auditiu i la incapacitat física de no poder traduir les paraules en emocions, el dolor.

Això fa més mal que saber que t'estimen i tu no li correspons, o no et corresponen com tu desitjaves.

I ara mateix sóc incapaç de veure-ho. Ha durat ben poc.

No hi ha pitjor sentiment que el d'estar a prop de qui t'estimes i sentir una soledat inmensa que et bloqueja tot el cos: el pols, la tristor, l'anyorança.

Com diu ls dita:és val sol que acompanyat.

Ls incomprensó. El silenci.

I finalment el dolor.

Això no té nom, bé si.... masoquisme.

I jo a aquest punt enacra no he arribat.

Mal. M'has fet mal , volen o sensense voler... només et mires el melic i em dius que estàs cansada.

i jo et dic ves-te'n a casa o a l'escola, preque no vull que perdis classes, perque sé que vols descansar.

Doncs ara si t'ho dic,descansa en pau que no et moletaré mai més.

Ja m'has vist prou.

En la salut i la pobressa deiem, no?

Sort.